se m'escapa la veu, les paraules
com moixos evasius de carícies
sent els ropits que canten el teu nom
i la natura, totes les coses, la vida,
fan dibuixos i pareidolies de la teva cara
no podria oblidar-la encara que volgués,
la meva maledicció: quan veig les perles
brillants que acullen l'obscuritat del cel
pens que dormen bé els ropits
pens el moix que es deixa acaronar
pens les pigues que et cobrien com estrelles en el cel
la memòria ha estat la penitència d'aquest judici
 |
| Enrique Simonet |
No hay comentarios:
Publicar un comentario