lunes, 13 de septiembre de 2021

foc i espelma

trenca l'alba a aigües mediterrànies
a la vorera m'arruixa la memòria com rosada,
i els dits rosats m'acaronen un costat del rostre
mentre l'altre, amagat, reviscola arran d'arena. 

s'esqueixen els núvols, hi ha flors dins l'aigua;
s'aixequen els pols, tira-tira, ors a dins de la fraga. 

alçau els cors, malgrat que no pugueu sentir les campanes!
idò aquests estan filats d'aram, i vibren quan s'obrin les façanes.

la nit despullada s'ajeu a aigües mediterrànies
i és la lluna qui revela tots els rostres en babia.
fora saber-ho miram la seva cara a la façana estimada,
inconscients de com serà l'altra cara en foscor anegada.

navegàvem a contracor i sense astrolabi, 
si haguéssim duit foc i espelma...
no hauria estat tan fort el naufragi


Jacquie Gouveia