foc i espelma

trenca l'alba a aigües mediterrànies

a la vorera m'arruixa la memòria com rosada,

i els dits rosats m'acaronen un costat del rostre

mentre l'altre, amagat, reviscola arran d'arena. 

s'esqueixen els núvols, hi ha flors dins l'aigua;

s'aixequen els pols, tira-tira, ors a dins de la fraga. 

alçau els cors, malgrat que no pugueu sentir les campanes!

idò aquests estan filats d'aram, i vibren quan s'obrin les façanes.

la nit despullada s'ajeu a aigües mediterrànies

i és la lluna qui revela tots els rostres en babia.

fora saber-ho miram la seva cara a la façana estimada,

inconscients de com serà l'altra cara en foscor anegada.

navegàvem a contracor i sense astrolabi, 

si haguéssim duit foc i espelma...

no hauria estat tan fort el naufragi

Jacquie Gouveia