bufava i sentia com besava els meus llavis de vent,
fent córrer l'aigua cap en dins, avivant el meu molí;
ressuscitant les aspes que em mantenen en moviment
i em netegen l'interior, tan ple de capgrossos i floridura.
la seva boca era una cataracta d'estels:
jo la cercava, a cegues, amb el meu astrolabi.
una llum pura, blanca com la neu:
absorbia tots els colors de la meva mirada.
brollava pols lunar dels meus dits quan la tocava,
als seus ulls flors grogues, encallades, flotaven
dins d'una aigua obscura i silenciosa; recordant
a les restes d'una mena de naufragi d'amor.
ella bufava i jo ballava amb es vent
em feia somriure i cantava els colors.
xerràvem una llengua inventada
que es perdria amb el temps.
ens perdíem en el temps
i fora d'ell ens trobàvem.
ignorants del que el vent xiulava:
No mireu enrere.
No mireu... per ara.
 |
| Maria Clara Eimmart |
