per uns segons

les nostres mans s'enfilen com bri macramé

tímidament, amb por que ens cremés

aquell foc intens, on ballen nimfes i sàtirs;

i fora claudicar tornam a ajuntar les mans 

i record tot el que va unir aquelles mans,

record la meva confusió innocent de creure

que besava un coll d'ivori, un coll on em

voldria refugiar, on proclamaria el meu exili

la teva mà que dibuixava i esborrava la meva

que intentava escriure i definir la teva amb

enigmes que farien tremolar tota Tebes

llavors en una darrera abraçada els nostres cabells

s'embullen i les nostres mans cerquen enfonsar-se

per sempre en aquell mar i morir, per uns segons, allà

Malcolm Liepke, In his lap

Somnium, imago mortis

   Un día se levantó y se dio cuenta de que estaba muerto. El lecho en el que yacía estaba encharcado, pero igualmente se desquitó el sueño. Se miró al espejo y vio la cara de un muerto: los ojos hundidos, sumidos en la oscuridad; la boca cerrada, tratando de gritar algo desgarrador.

   És com dur damunt un cor d'ivori que pesa i que has de portar per tot arreu. Com si es pogués perfeccionar el mite de Sísif. Malauradament, les veles d'aquell vaixell que s'apropava als esculls eren negres, i no me'n portaren res més que la mort i un crit sord. 

   Hablo de que mi cama es un lecho de pensamientos que nadan en un remolino oscuro, lleno de flores y peces dorados que intentan no ahogarse, los pobres. Yo ofrezco esos peces a la divinidad leontocéfala, Sekhmet, toma mi sangre y me mira furtivamente, me desarma. El tiempo esculpió las ruinas donde habitaba, una pagoda construida con agua y láminas de acíbar...

   A la Hiperbòria, submergint el meu cor en aigua dolça, una nàiada m'acaricia les galtes, freds els pòmuls freds els dits freds els ulls que em miren des de l'aigua. Crec que el Zèfir també tracta de consolar-me, de llevar-me aquest fred que em crema i desfà la meva ànima. Ma'at em mira i després veu la balança, com si esperés molt més de jo, com si la meva ploma no estés destinada a ser tenyida amb sang...

   Un 7 de marzo nací y un 7 de marzo muero, por ti sobre el Capítulo 7 mis dedos muevo.

Eduard Kasparides, Orpheus and Eurydice, 1896